Desaparicions: el drama invisible

”He estat més de dos anys buscant-la pels carrers de Barcelona”, diu José María González, assegut a la taula i amb les mans encreuades mentre mira als periodistes a través d’unes ulleres de vidre fosc. Té 77 anys i en fa 6 que va perdre la pista de la seva germana. El 13 de maig del 2013, la Luzdivina va marxar de casa seva, al barri barceloní de Gràcia, per anar a fer un volt, però aquell dia va preferir anar-hi sola, sense el seu marit, i no va tornar mai. Patia un trastorn delirant, i feia només uns mesos havia sigut ingressada per tractar aquesta patologia. Va marxar amb el DNI i un mòbil de prepagament, que no permet la geolocalització.

La desaparició de la Luzdivina és un dels 33.150 casos que els Mossos d’Esquadra han registrat entre el 2009 –el primer any que la policia catalana operava en tot el territori en substitució de les forces de seguretat de l’Estat– i el 2018. Durant els cinc primers mesos del 2019 es van comptabilitzar 1.300 casos més. La mitjana encara és més esgarrifosa: almenys una persona desapareix cada dues o tres hores al nostre territori.

Ara bé, les dades de Catalunya –que juntament amb Andalusia és la comunitat autònoma amb un nombre més gran de desapareguts, segons el ministeri de l’Interior– no són més elevades que les de països europeus amb una població similar a la catalana. A Suïssa, amb 8,4 milions d’habitants, l’any passat van desaparèixer 4.700 persones, només 300 més que a Catalunya.

A més, les xifres són molt menys esfereïdores si tenim en compte que el 99% de les persones desaparegudes s’acaben localitzant, d’acord amb les estadístiques dels Mossos d’Esquadra. No detallen, però, quantes resolucions fan referència a un suïcidi, un assassinat o un cas exitós de reintegració familiar i social d’aquestes persones, vora la meitat de les quals pateix un trastorn de salut mental.

Aquest és el perfil del fill del Marcos, nom fals que utilitzarem per preservat l'anonimat d’un jove de 34 anys diagnosticat d'esquizofrènia i psicopatia que va desaparèixer per segon cop al mes de març passat. La primera vegada, relata la mare, se’l va trobar al carrer com un “sensesostre”: “Tenia els peus inflats, portava una bossa d’escombraries i s’havia rapat les celles i els cabells”. El Marcos pensava que Déu li parlava a través dels captaires, uns deliris que només apareixien amb el consum de cànnabis. L’últim indici del seu parador és un vol al Regne Unit sense bitllet de tornada.

“Què passa amb els casos que no es resolen? No em serveix que em diguin que l’x% dels casos sí que estan resolts. Per treballar en l’atenció i prevenció cal saber com s’han resolt, si són persones que hem trobat sense vida o que s’han reincorporat a la seva quotidianitat”, argumenta Montserrat Torruella, presidenta de l’associació de familiars Inter-SOS. Una tesi compartida per Patricia Petit, secretària d’Afades, una associació també radicada a Catalunya i que va començar a caminar a principis del 2019. A tall d’exemple, Petit assegura que hi ha molta violència masclista darrere de les desaparicions, una realitat que tampoc apareix en aquestes estadístiques.

El mapa de les desaparicions per municipis resulta més revelador que l’evolució ascendent del total de casos registrats anualment. La policia catalana atribueix aquesta tendència a l’alça a l’augment de les denúncies arran de la creació de la Unitat Central de Persones Desaparegudes el 2010 i de l’Oficina d’Atenció a les Persones Desaparegudes quatre anys més tard. Les associacions consultades tampoc perceben cap increment real.

Per municipis, com demostren les xifres del mapa, Salt (Gironès) i Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) encapçalen les llistes de poblacions de més de 10.000 habitants amb més desaparicions, darrere de Barcelona. El topall dels 10.000 habitants permet una lectura més rigorosa de la realitat, quan ens referim a les desaparicions en relació a la població, ja que en els municipis més petits un sol cas es tradueix en una taxa molt elevada.

Concretament, Sant Boi ocupa la tercera posició en el rànquing de taxa per municipi, un indicador que no s’havia publicat fins ara, i la segona en nombres absoluts.

 

 

 

 

Aquest municipi del Baix Llobregat, que té 83.000 habitants, va registrar 3.739 casos de desaparicions en 10 anys. Segons fonts de l’ajuntament d’aquesta localitat, un dels motius més plausibles que explicarien l’elevat nombre de desaparicions són les fugues de pacients del Parc Sanitari Sant Joan de Déu de salut mental d’aquest municipi. Salt, amb 1.497 casos en el mateix període i 30.600 habitants, ocupa la segona posició en el rànquing de taxa per habitant i la tercera en nombres absoluts.

Ara bé, Sant Martí de Llémena, un petit municipi del Gironès, amb 626 habitants i 44 casos de desaparicions, és el municipi, per davant de Salt i Sant Boi, amb la taxa de desaparicions per cada mil habitants més elevada de Catalunya. És a dir, és la població amb més casos de desaparicions respecte al seu pes demogràfic. Des del consistori ho relacionen també amb les fugues de pacients amb trastorns de salut mental d’un centre psiquiàtric del municipi i a les desaparicions de boletaires.

Martos Borrayo tenia 83 anys i va desaparèixer fa un any i mig quan tornava d’anar a buscar bolets amb dos amics a les muntanyes de Guixers (Lleida). “El dispositiu per buscar-lo va durar quatre dies, que és el que tenen establert, i després ens van dir que ja estava, que el deixaven de buscar, que ja se’l trobaria un caçador”, explica el seu fill, Josep Borrayo. Ell i Patricia Petit, la seva parella sentimental, juntament amb altres famílies d’afectats, van constituir Afades amb la comesa d’assessorar els afectats i d’aconseguir que tant els ajuntaments com la resta d’administracions posin la voluntat i els recursos necessaris per fer front a aquestes situacions.

“Quan es tracta de recerques en l’àmbit rural falten recursos humans, més places de bombers”, explica Petit. “Al final vam aconseguir que la recerca s’ampliés perquè Jordi Évole, que és amic nostre, va fer un tuit”, relata amb desencís. Després, i malgrat que l’operatiu va allargar-se 23 dies més, diu, no es va trobar cap indici fiable per localitzar el desaparegut.

“Penso que és dins d’un forat i que li va caure tot a sobre, perquè no hem trobat res”, explica el seu fill. “Aquell dia no van trobar bolets i, quan van decidir tornar, els dos amics van anar per un camí i ell per un altre. El meu pare mai va arribar al cotxe”. Al cap d’un any, el Josep i la Patricia van aconseguir organitzar una altra cerca, malgrat els entrebancs que, afirmen, van posar-hi inicialment els Mossos d’Esquadra i el cos de bombers. Però no van trobar-lo, ni a ell ni cap pista que els ajudés a delimitar l’àrea de recerca. “Ara hi anem cada setmana la Patricia i jo sols”.

Al patiment de perdre algú, explica Patricia Petit, s’hi ha d’afegir la situació amb què es troben les famílies dels desapareguts en l’àmbit legal. Segons la llei, es pot escriure una carta al jutge per sol·licitar l’absència legal, que és el pas previ a la declaració de defunció, però “arribes als jutjats i la persona que t’atén et diu «Absència legal? Què és això? Us heu inventat el nom?»”

Al final, els tràmits s’allarguen, explica Petit, i les famílies estan lligades de mans i peus. Algunes ho passen molt malament econòmicament, precisa, perquè no tenen potestat per actuar en relació a les propietats i als deutes de la persona absent. En aquest sentit, tant les entitats com l’estament polític entenen que calen reformes profundes de la legislació actual per millorar l’atenció a les famílies i creuen que l’Estatut de la Persona Desapareguda –un text legal per donar visibilitat al problema, que comptaria amb el vistiplau del govern del PSOE– podria ser un bon instrument si, finalment, s’acaba materialitzant en una llei.

Graziella Moreno, jutge penal de Barcelona i especialista en casos de desaparicions, considera que les reformes haurien de passar per la modificació del Codi Civil, el Codi Penal, la llei d’enjudiciament criminal i civil i, fins i tot, la normativa relativa a les herències i al cens electoral. “¿Què passa amb la pensió del desaparegut? ¿La família la pot continuar cobrant? ¿I què passa amb el seu patrimoni? ¿S’ha de nomenar un administrador de les seves finques? ¿I les targetes censals? ¿Cal que es continuïn enviant als desapareguts?”, critica la jutge. A més, segons Moreno, “no hi ha els mitjans necessaris per afrontar totes les desaparicions. Falten agents policials i més jutjats”.

Per abordar aquestes situacions, el Congrés de Diputats va acollir el novembre del 2018 una jornada amb el títol ‘Solucions jurídiques a les desaparicions de persones’, en què es va plantejar l’impuls d’un Estatut de la Persona Desapareguda. Una mesura que moltes associacions esperen que es torni a posar sobre la taula un cop s'hagi constituït el nou govern de Pedro Sánchez.

L’estatut significaria un pas més en la conscienciació social d’aquest drama, assegura Rafel Bruguera, impulsor de la primera comissió que va tractar aquesta problemàtica al Senat i actual portaveu del grup del PSC al Parlament, des d’on ha liderat l’aprovació d’una moció sobre la qüestió. “Necessitem que sigui tractat com un problema d’estat, com els accidents de trànsit o la violència domèstica”, assegura. En concret, Bruguera sosté que aquesta iniciativa permetria considerar els familiars com a víctimes, i això tindria repercussions des d’un punt de vista judicial.

Una de les mesures que podria incloure aquest estatut, explica el president d’Afadecor, és la creació d’una nova forma jurídica que substituiria la declaració de defunció relativa a les persones que fa temps que estan desaparegudes. Aquesta iniciativa permetria que els familiars poguessin cobrar una pensió o vendre un pis propietat del desaparegut sense esperar 10 anys i passar pel tràngol de declarar-lo mort, tal com es fa ara.

Torruella celebra tant aquesta iniciativa com l’aprovació, el mes de maig passat, de l’esmentada moció presentada per Bruguera, i espera que aquestes propostes serveixin per millorar la prevenció i l’atenció mèdica als familiars de desapareguts. “Tenim persones el fill de les quals va desaparèixer als anys 90 i que expliquen que està estudiant a Austràlia”, afirma. N’hi ha molts, diu, que no saben que existeix la possibilitat de ser atès per un psicòleg públic.

La presidenta d’Inter-SOS considera que, a part d’informar adequadament aquestes persones sobre els serveis als quals poden accedir, cal donar formació als professionals de la salut pública perquè puguin oferir una atenció mèdica i psicològica específica als afectats, tal com recull la proposta parlamentària. El document també aposta per millorar la coordinació entre les administracions compartint les bases de dades genètiques.

Dins el calaix de les assignatures pendents, Torruella també es refereix a la necessitat de millorar la coordinació entre les forces de seguretat de l’Estat i els seus homòlegs estrangers, ja que les denúncies presentades a Espanya d’algun nacional desaparegut en un altre país només funcionen si hi ha un conveni bilateral. “Si no hi ha cap acord has de viatjar fins allà amb totes les dificultats que això implica”, sentencia.

Aquest reportatge és fruit de l’exploració i explotació d’una base de dades sobre els casos de desaparicions (coneguts i resolts) que han obert els Mossos d’Esquadra des del 1995 (quan arrenca el desplegament de la policia catalana) i que va ser facilitada per la via d’una petició de Transparència. Les xifres només estan desglossades en funció de la ubicació dels casos –sempre es refereixen a casos, no a persones desaparegudes–, és a dir, per municipis i regions policials. Per tant, no s’ha pogut aportar informació sobre el sexe del desaparegut, l’edat, les causes i el temps que s’ha trigat a resoldre les desaparicions. Els periodistes que han elaborat aquest article van sol·licitar aquesta informació als Mossos, que no van facilitar-la emparant-se en la llei de protecció de dades. Amb tot, és el primer cop que les desaparicions a Catalunya es visualitzen en un mapa i que la informació sobre aquesta plaga es tracta amb tant de detall.

El reportatge se centra en el període 2009-2018 (i no inclou els anys 1995-2008) amb l’objectiu d’analitzar una dècada amb dades completes i poder-ne extreure conclusions més fidedignes. El 2009 finalitza el desplegament dels Mossos a Catalunya, de manera que a partir d’aquesta data la policia catalana és l'únic cos policial que investiga els casos de desaparicions en territori català. Abans del 2009, tant la Policia Nacional com la Guàrdia Civil també tenien competències en les comarques en què els Mossos encara no s’havien desplegat. Unes estadístiques, les dels cossos de seguretat de l’Estat, que no recull la base de dades facilitada pels Mossos i en què es basa aquest treball periodístic. Del 2019 només s’inclouen les dades registrades fins a mitjans del mes de maig.