Fuente: www.diaridebarcelona.cat
“Diuen que el temps ho cura tot. En el meu cas no és així; jo convisc amb la meva pena, ja m’he acostumat a estar amb aquesta tristesa”. L’Ana Molina fa més d’una dècada que no veu el seu pare. En José Molina patia demència senil quan va entrar un dimecres a la una del migdia a la residència de Gèlida. A les tres de la tarda de l'endemà va desaparèixer. Avui, onze anys després, encara no l’han trobat.
“El primer que vaig pensar és que el meu pare apareixeria. Però a mesura que van passant els mesos t’adones de la gravetat de la situació”, confessa l’Ana. Per les persones properes a un desaparegut, l’experiència pot resultar traumàtica. “Jo vaig caure en una depressió molt gran. Vaig haver de deixar de treballar i em van donar la incapacitat”.
En els casos en què la persona no és localitzada ràpidament, la incertesa produeix un esgotament físic, psicològic i emocional en els familiars. “La necessitat de posar un tancament als fets s'intensifica. Els familiars es debaten entre l'esperança de trobar la persona amb vida i la desesperació, la desesperança i la culpa, per desitjar que tot acabi com més aviat millor encara que això suposi trobar la persona morta”, explica la psicòloga especialitzada en desaparicions, Ana Isabel Álvarez.
Continuar vivint
Segons l’experta, cal buscar un balanç entre continuar buscant i continuar vivint. “Es busca un equilibri entre que la persona segueixi buscant i alhora es cuidi i faci front a les responsabilitats que pugui tenir en l'àmbit familiar, econòmic i social. Aquests àmbits es poden ressentir en dedicar tots els seus recursos a esbrinar la localització del seu ésser estimat. De vegades fins i tot se senten culpables si no ho fan”, conclou.
“La família ha de recuperar la seva normalitat, la seva manera de ser, s’ha de poder expressar i poder viure les seves festes, els seus aniversaris, celebrar un naixement o un casament”, corrobora la presidenta de l’Associació de Familiars de Persones Desaparegudes (Inter-SOS), Montserrat Torruella. Fundada el 1998, aquesta va ser la primera associació de familiars de persones desaparegudes a Espanya. El paper d'aquesta associació és acompanyar i orientar als familiars, tant en l'àmbit psicològic i emocional com en els tràmits burocràtics, especialment feixucs i complexos de dur a terme en un moment tan difícil per les famílies.
“A l’any de desaparèixer el meu pare vaig tenir la sort de conèixer l'associació Inter-SOS, i per mi va ser una ajuda molt gran, perquè quan et passa una cosa així, estàs perduda”, explica l’Ana. El desemparament que pateixen els familiars després d’una desaparició augmenta amb el pas del temps i, especialment, quan el procés de recerca de la persona acaba.
"I ara, què?"
“A la policia, quan van deixar de buscar el meu pare, li vaig preguntar: 'I ara, què?', i em van dir: 'Esperar que algú el vegi'. Aleshores és quan et sents sola”, declara l’Ana. Aquest sentiment d'abandonament va ser el que va impulsar que el cos de Mossos d’Esquadra creés l’Oficina d’Atenció a les Famílies de Persones Desaparegudes el 2014 a petició d’Inter-SOS. “La nostra Oficina es crea per una demanda de les famílies, precisament perquè quan finalitzava la investigació o la recerca, les famílies necessitaven un referent que els seguís orientant”, explica Laura Villanueva, caporala i cap de l’Oficina.
Quan finalitza la recerca d’una persona desapareguda, la denúncia continua oberta fins que aquesta no es resol. No obstant això, pot passar a una situació de passivitat. “[En una investigació] podem arribar a un punt que ens trobem una paret i no podem avançar, i fins que no es trobi una nova línia d’investigació, aquesta està passiva”, detalla Pere Sànchez, cap de la Unitat Central de Persones Desaparegudes de la Divisió d'Investigació Criminal.
Per mantenir a les famílies informades, l’Oficina d’Atenció a les Famílies de Persones Desaparegudes parla amb elles periòdicament, encara que no hi hagi novetats sobre el seu cas. “El cas del meu pare no està tancat. A mi em truquen cada quatre o cinc mesos des de Mossos per dir-me que no hi ha novetats, que tot segueix igual”, corrobora l’Ana. “[Aquestes trucades] em van bé perquè penso que no l’han oblidat, que el continuen buscant”.
Una altra de les funcions de l’Oficina és alleugerir el procés pel qual passen les famílies fent d’interlocutor. “La revictimització, el fet d'haver d'explicar contínuament el mateix amb el patiment i cansament emocional que tenen, això no és bo. Quan tu et poses com a interlocutor, filtres moltíssim la informació que entra cap a la família i com ha de sortir”, explica la caporala.
Desaparicions a Catalunya
A Catalunya desapareixen vora 4.000 persones cada any. El 2021 es van posar 3.333 denúncies per desaparició. Un 36% d’aquestes eren entre menors de 13 i 17 anys, mentre que més de la meitat —un 56%— era entre adults de 18 a 64 anys. Les desaparicions es poden classificar entre criminals i no criminals.
Aquestes últimes són les més comunes, només l’1% es consideren d’àmbit criminal. “Les desaparicions d'àmbit criminal són aquelles en què hi ha una participació directa de terceres persones en un fet que ha comportat la desaparició d'una persona. Dit d'una altra manera, són sempre homicidis amb posterior ocultació del cadàver”, explica el cap de la Unitat de Persones Desaparegudes.
Si bé el cas del pare de l’Ana no és aïllat —es tracta d’una desaparició involuntària a causa de la seva demència senil—, no és el més comú entre les desaparicions. De totes les persones que desapareixen, gairebé un 99% s’acaben localitzant.
La difusió mediàtica del cas
Un altre debat obert és quan és necessària la difusió mediàtica i per les xarxes socials en una desaparició. Des dels Mossos asseguren que la crida a la ciutadania és indispensable quan es tracta d’una desaparició involuntària. En el cas d'"una persona que ha desaparegut involuntàriament és bàsic i primordial que es faci difusió mediàtica des del primer minut”, remarca Laura Villanueva. En canvi, en una desaparició d’àmbit criminal és majoritàriament contraproduent. Els investigadors comencen a rebre molts avisos a través de les xarxes socials, la majoria dels quals mai arriben enlloc.
“Deixar de centrar-te en la investigació per comprovar l'avís d’algú que potser només vol tenir un minut de glòria és contraproduent. Deixes de banda l'important per anar a intentar tapar forats i anar a donar resposta a coses que potser són inventades. I si no estàs fent investigació, qui perd és la víctima i la família. Encara que la família estigui fent això amb tota la bona voluntat”, conclou el cap de la Unitat de Desapareguts.
A banda d'això, la pressió mediàtica sol contribuir a la revictimització i perjudici de les famílies i els mateixos desapareguts. “Hem vist persones en depressió i arribar al llindar del suïcidi perquè no suporten l'impacte d'un mitjà de comunicació”, explica la caporala dels Mossos. “El mal tractament de la informació o la sobreexposició pot acabar generant una revictimització de la persona exposada”, corrobora la psicòloga.
La situació canvia si és un mateix qui va als mitjans per iniciativa pròpia. “A mi em va molt bé parlar del tema, perquè no vull que el meu pare sigui oblidat”, conclou l’Ana.